El desequilibri, un "recurs" emocional.

 Suposo que suposaré... intento imaginar la raó que m'agermana amb un nebot i que consisteix a, mandrosament, trobar una mena de (en diria Dan Brown:) una clau de volta que faci descobrir, a la paersona a qui "admirem" (el meu nebot i jo) que estem al cas del que li va caure en desgràcia sobre la seva existència:

En el cas del meu para la desgràcia li va venir per La Caritat. Allò que alguns mossèns se n'omplen la puta boca de manera que en fan del deshonor que suposa el acollir-te (per puta pena, que seria la caritat) aun treballador, un tal Márquez, Luís. El referit, a qui la seva germana, a manera de Santa Escolàstica, en comptes de "resar" per què no se n'anés de la companyia que fins llavors li devia fer el Sr. Luís Márquez doncs li va cremar la cara ficant-li diuen no sé que (betzina potser, o algun àcid) diuen que a la tovallola que li va "cremar" tota la cara. Ell atent al Seguro va dir que era de soldar.

Un advocat de Vic, en Redorta, justicier com pocs, i suposadament, què ho fa que quan trobem alguna raó... per a l'admirat, ens subjuguem... (potser per Caritat també). De manera que pensant fins i tot que depèn de nosaltres, quan les coses de la feina són, esdevenen, coses de la feina que fan que, fins i tot tenint Caritat per a alguna cosa ens mostrem altament beligerants, possessius, dominadors i castigadors,... fins i tot, i mai acceptem, del jovent, un suposat atorgament de companyia, quan per orgull, no acceptem la traició, i menys si és victoriosa sobre nosaltres, i l'error com a trampa.

Es veritat que "això no és Amèrica" però si era en Franco qui deia que, més o menys, "la persona es cotitza per els seus enemics" proposar que els enemics de les Amèriques... jajaj Tota la CCCP és el meu enemic! el que fa que la factura de les armes i tot (per sort o per desgràcia: molt menys del que reclamaven alemanys ¿o francesos?) després de la victòria.

Ara suposo els espanyols després dels 11.000 milions d'€uros que rebem de la UE què en farem? És això el que ens hauríem de Admirar i no la puta pena! Llavors jo intueixo, que... HE ESTAT LLEGINT: "La Edad de la Sinrazón" (o de "la Insensatez") que ens deia ja al any 1989- 93 que les persones ja no cotitzarem per 35 anys, a 40 hores la setmana serien unes 70.000 hores cotitzades no passem de les 30 ó 40 mil. Que tindrem feina aquí i allà i que haurem d'aprendre a fer-nos valdre per altres qüestions diferents del coratge i, l'esforç: físic! En un societat "més desenvolupada" on Apunta Marcuse, H. que el treballador ja no es deforma per el exercici repetit del treball de manera que la alienació sigui molt més punyent a banda de la Plusvàlua.

Així un cop més, els més avispats, els traidors a l'ideal del Sacrifici (no per els pares o els fills) sinó precisment per la ociositat i l'ample mercat ¿perquè no venem coses a la Xina que no siguin les nostres pròpies contrades i organitzcions? i l'Africa? No intuïem que eren dos amples mercats... com ens podem vendre a una idea, a una Patent quan precisament la resistència fa que prefereixin matar-se, violar-se, i deixar-se morir de fam ("i ja vindrà Déu y lo verá" amb els helicòpters i els avions carregats... suposo que no de llegums seques i de pasta, o de pa sec com a Càritas).

És l'assassinat el perill més real de la nostra societat? És la fidelitat un repte? quelcom exigible? proposo que evidentment... No en sabem més: Una teta: una mama. Dues tetes: dues mames i no hi ha més, lo altre no són de coses de què jugar-hi o sentir-se cofoi d'haver comprès al desgraciat del meu pare (tot i lo que va viure!)